La benvinguda al comiat.

img_20161119_114553

Avui ens diuen que és diumenge, i sortim a fora a comprovar-ho; si ens deixen, clar. Matí de boires i de ments denses, i mentre el sol s’amaga rere ombres de niguls en procés de deformació; jo, fotògraf de paisatges despersonalitzats, t’he observat des del petit finestró del segon pis d’aquella casa fins fa relatiu poc temps desconeguda observar i recercar mentres jo et desacat i et perd entre l’oblid del present i el record del passat des d’alt de teulades de tercers pisos encara més ocults i misteriosos enmig de típiques ventades de tardor.

Portaves la teva singular arma, i jo una de les formes d’entendre la mort, i t’he resseguit amb la poca mirada que em queda després d’haver viscut tant i après tan poc; diuen. Comprovar-se de ment present inquietava i demorava, però es notava resistència, autonomia recessiva al cap i a la fi. Sabia on et localitzaves per latitud, sabia on havia de trobar-te per longitud, i dissimulant aquells característics estrèpits de casals ruinosos de la porta d’entrada he continuat les escales més que abandonades que ascendien al proper final d’aquell enigmàtic viatge que vas emprendre.

Va ser fàcil, com observar l’enemic a través del mirall: vaig disparar les meves ràbies sobre tu, vaig alleujar les nostres disputes en un marc que resultava cabdilós i asintomàtic i l’aire va respondre amb la seva insinuant manera d’entendre’ns, d’escoltar-nos. Sinuosament, l’objectiu s’havia complert, s’havien escrit les darreres noranta-nou línies d’aquell iniciat pròleg, i només romania pendent afrontar l’únic enemic encara existent, i que difícilment se’m feia haver de destruir-lo si m’acompanyava contínuament, però el llibre necessitava capítols.

Fràgils eternes hores que manifestaven la seva pèrdua, per afrontar de nou la mort d’un altre captador de joies. L’essència del casal ja no resistia, disputava ara la ment amb el passat, amb l’acció del present; amb, fet no fet, l’inici d’una era de confosa vida, i d’aventurers en recerca de la perfecta llibertat que feien veure que algun dia arribarien a trobar en un món fet per ells i no per jo, o fet per jo i no per ells; punts de vista. Irònic era pensar que existís la paraula perfecció i que res ho fos, que existís la paraula llibertat però així i tot haver de viure amb limitacions.

[Acabat el sacrifici, els comiats mai acaben].

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s