La benvinguda al comiat.

img_20161119_114553

Avui ens diuen que és diumenge, i sortim a fora a comprovar-ho; si ens deixen, clar. Matí de boires i de ments denses, i mentre el sol s’amaga rere ombres de niguls en procés de deformació; jo, fotògraf de paisatges despersonalitzats, t’he observat des del petit finestró del segon pis d’aquella casa fins fa relatiu poc temps desconeguda observar i recercar mentres jo et desacat i et perd entre l’oblid del present i el record del passat des d’alt de teulades de tercers pisos encara més ocults i misteriosos enmig de típiques ventades de tardor.

Portaves la teva singular arma, i jo una de les formes d’entendre la mort, i t’he resseguit amb la poca mirada que em queda després d’haver viscut tant i après tan poc; diuen. Comprovar-se de ment present inquietava i demorava, però es notava resistència, autonomia recessiva al cap i a la fi. Sabia on et localitzaves per latitud, sabia on havia de trobar-te per longitud, i dissimulant aquells característics estrèpits de casals ruinosos de la porta d’entrada he continuat les escales més que abandonades que ascendien al proper final d’aquell enigmàtic viatge que vas emprendre.

Va ser fàcil, com observar l’enemic a través del mirall: vaig disparar les meves ràbies sobre tu, vaig alleujar les nostres disputes en un marc que resultava cabdilós i asintomàtic i l’aire va respondre amb la seva insinuant manera d’entendre’ns, d’escoltar-nos. Sinuosament, l’objectiu s’havia complert, s’havien escrit les darreres noranta-nou línies d’aquell iniciat pròleg, i només romania pendent afrontar l’únic enemic encara existent, i que difícilment se’m feia haver de destruir-lo si m’acompanyava contínuament, però el llibre necessitava capítols.

Fràgils eternes hores que manifestaven la seva pèrdua, per afrontar de nou la mort d’un altre captador de joies. L’essència del casal ja no resistia, disputava ara la ment amb el passat, amb l’acció del present; amb, fet no fet, l’inici d’una era de confosa vida, i d’aventurers en recerca de la perfecta llibertat que feien veure que algun dia arribarien a trobar en un món fet per ells i no per jo, o fet per jo i no per ells; punts de vista. Irònic era pensar que existís la paraula perfecció i que res ho fos, que existís la paraula llibertat però així i tot haver de viure amb limitacions.

[Acabat el sacrifici, els comiats mai acaben].

Incandescencias.

incandescencia-en-el-callejon-del-agua

Implosión de fotones a velocidad translúcida,

rechazo en contratiempo de teorías del pasado,

figuras de evolución científica al descubierto.

 

Simple fugaz instante al pulsador de casa,

al elector del encendedor de oscuridad,

al porvenir de resentimientos en evolución.

 

Sigilos de desplazamiento de la creación,

transcurso de épocas en fervor de siglos atrás,

y frágil reseguir de la luz en el tiempo.

 

El compuesto exterior va a protegerte,

pero tu resquemor interior te perturba,

y te explicita tu negativo efecto al mundo.

 

Visto queda en comunidades ya obsoletas,

absueltas de principios de libertad,

invisibles ya en terrenos de honestidad.

 

No te culpo por ser partícipe de tal obra,

ni de ser un adicto a su fiel adicción,

solo busco reflexión en tu próspera acción.

 

En tu intención se persigue un fin,

un objetivo que no refleja mi voluntad;

no hay evolución ni intención.

 
[Hay voluntad que se transmite].

Viatge d’un nàufrag.

img_20161105_210542

Es deslliguen les cordes del port,

s’enllesteixen les idees del capità,

i benvinguts a la submersió dels navegants.

 

I avui ja apareixen fissures visibles.

Surt la vida a navegar per nàutiques,

per niguls invisibles de no simple realitat.

 

Col·lapse d’onatge informació obsoleta,

però captivat immers dins la tranquilitat,

visualitzant però ignorant l’horitzó.

 

Tormenta d’altes-baixes pressions a deshora,

fràgil confusió lúcida a babor de canyons,

tènue claretat opaca a estribor de paraula.

 

Ja apareixen de fa temps moltes desancles,

esbossos d’una estranya pèrdua d’hèlix,

de mera impossible reconstrucció.

 

Perquè com a bon pirata de profunditats,

no desvetllaré el tresors que descobresc,

però tampoc recercaré quimeres.

 

I clar, el pessimista protestarà del vent,

mentres l’optimista esperarà que canvii,

però serà el realista que viri per ajustar’s-hi.

 

Recorda’t avui que la seguretat dels vaixells

es troba sempre en romandre a port,

però els vaixells no estan fets per quedar’s-hi.

 

[Posa’t al timó i navega (i obre els ulls)].

Mitos pixelares.

tunel-infinito.jpg

Se nos está diciendo obsoletos desde miles porque nuestra visión queda descompuesta al ir más allá de que lo observamos pero, ¿mienten o sencillamente desconocen?

¿Cometemos errores por ser humanos, o somos humanos porque cometemos errores? Y si ponemos en perspectiva la expansión en abundancia de tal mundo, ¿nos equivocamos?

Andamos perdidos como si nada hubiese cambiado, queriendo objetivar ser optimistas ante tal situación. Fusionamos creencia y opción hasta transformar la idealidad en simple devoción.

Deber de compasión ante la evolución de la maduración de la ciencia, de la vuelta al buen camino de lo que era y por ahora es en conserva la aptitud de mi vida.

No fijemos la opinión en creer lo que se nos dice sin cuestionarlo o fácilmente pensarlo: mi personalidad es quién soy, mi actitud depende quién seas tú.

Vemos convertir nuestra grandeza en frágil sueño porque nos atrevemos a creer que nuestro sueño puede ir liderado por minúsculos cabalgantes insignificantes.

Pero no nos engañemos ni que se atrevan a ello, lo que nos hace grandes es el hecho de ver lo pequeños que somos.

[Cuestionemos, y liberémonos].

Set anys de deute.

img_20161020_225832

Personatges que a dalt muntanya captiven, que a cop de paraula traspassen, des de viatges que desposseeixen de pares a fills fins a vols al mínim atzar de somnis de passat de fràgil seny en recent memòria.

Perquè els arbres més forts, són els que creixen amb el vent en contra. Causa de desesperant afecte immòbil de serena naturalesa d’entre alzinars i boscos d’incauta reunió final.

Base d’obscures connexions, raó de profundes desconfiances, presències de desig silenci exponenciat per expressions que no ressonen ni paraules que no es diuen. Perquè el més important, si cap, és el què no es diu.

Captivant ressò amagat per les poques neus d’hivern, a les nits d’un res fet molt de troncals de fum i sorolls de complaença que transporten en situació la facilitat del ser i sentir-se enfront de la visió del foc que no es veu.

Canvis d’ideació de desplaents set anys d’espera davant aquella cúpula d’on ressortia l’animal de qui vivia, les ombres del pare que no sentia i del jove que simplement resseguia, de calma completa, l’enemic habitant del rancor.

[I no torna qui retorna, mai].

L’indiferència.

pluma-y-papel-e1291401647906

Terres ferotges des d’ahir inacabades,

immensitats que convoquen al simple buit,

a la fràgil veritat de desprovisió de l’avui.

 

Inaplastants contratemps d’inexperiència,

de ruda visió de superficialitats descobertes,

de gentileses a la fi cobertes de desprestigi.

 

Compromissos de promeses en felicitat,

respostes infortuïtes de ple descontent,

decisions d’extenuant disgust benvingut.

 

No importa ja ni el silenci de saber com acaba,

ni descobrir el tràgic final de com s’hi arriba,

ja recau el fet d’haver sabut arribar-hi.

 

Corregir els errors d’un passat ja desfassat,

accionar els moments a gran velocitat,

i adonar-se’n de les impossibilitats del temps.

 

Línies de contrària força d’un impetuós,

vivències a l’atzar de corrents de serenitat,

de saber conviure amb l’amic desconegut.

 

[O de l’enemic conegut].

Involución.

_20161009_000706

No existe peor dedicación al pasado que el desprecio al presente, recuerdo del futuro que consentimiento a oscuras deshonra el querer de falsas neutras gentes.

Comienza la construcción del puente figurando como la drogadicción a la mala vida ha llevado a conservar al final de ciertos recorridos costumbres desapacibles.

Continúo el camino a mejorar la existencia clasificando mis alrededores sin remediar el terreno, cambio a la vista imprevisto de la acción a desarrollarse próximamente.

Sigo intentando esclarecer como innumerables escasas han sido las recompensas merecidas debidas que no han tenido lugar en vidas de admiración.

Visualizando la agónica situación desesperante de hoy día reflexiona mi cerebro al experimentar como sin sentido vivimos vacíos de la automotivación necesaria.

Hora es la de panoramizar el paisaje que nos rodea, que nos acecha el decidir el conservar el recuerdo de la evolución, transformada en simple triste involución.

[Relatos de mi sociedad].


Munició de guerra.

_20161002_111023

Reacció d’oberta dissipació,

d’inoportunitats espontànies,

de desitjos que mai veuen la llum.

 

Inesperades accions de canvi presumptuós,

vivències de períodes plusquamperfets,

d’alegries capgirades a tristeses.

 

Flames d’inspiració encendrades,

vols renegats de fénix impetuosos,

i ressorgiments d’aires de vulnerabilitat.

 

La qüestió de l’anar i venir del maleït rellotge,

el tic tac que captiva sense sentir-se,

que recorda sense aparèixer.

 

Esperats moments que activen temor de vida,

instants que transporten a símils de passat idoni,

però amb seguretat voldríem tornar a reviure?

 

Severes ànsies de poder que recauen al subsòl,

eliminades passions de reviure,

i així i tot, continuam endavant.

 

[Com guerrillers a punt de tir].

Distraccions.

arenas-movedizas

Accelerats instants desproveïts per algú,

per la gran massificació que ens envolta,

i els nombres que poc que ens ajuden.

 

Ensopegades que ens retiren prou lluny,

a distància de la nostra comoditat,

normalitat distorsionada per, distraccions?

 

Vista falta de transfons superficials,

realitats capbussades en relliscades,

caigudes espontànies de, ineptituds?

 

Xoc de civilitzacions anòmales,

joc d’insinuants provocacions buides,

cop i blau morat negre amb, afecte?

 

Il·lusions de perfectes il·lusos,

ser i complir la totalitat sense rudesa,

mata’ls amb simple actitud de deslluita.

 

[Fàcils desitjos de continuar].

Immaterialitats.

noticia-nubes-en-tu-habitacion

Digne suposició d’aquell que reviu,

de la persona que recorda el passat,

i que plenament confia del present.

 

Sincera complicitat amb si mateix,

que pinta de diferència simple confiança,

que dibuixa al seu voltant gran senzillesa.

 

Paraula aquí i ment enllà,

rialla i còmplice de moments preuats,

subtilesa d’anomenada gran amistat.

 

Reunió de compromís relaxat,

quedada de l’acompanyant inexperimentat,

records d’un futur de just principi.

 

Nova desitjada confiança perduda,

retrobada d’entre fets impuntuals,

recercada entre situacions inusuals.

 

Immers somriure captivant d’ahir,

repàs fictici esperant nou moment,

aprovació inesperada de breu despreci.

 

[Pecador de simple lleialtat].