Despresurizando sueños.

163912_papel-de-parede-caverna-163912_2048x1536

Un día soñé que estaba despierto,

despierto, indefenso ante la hostilidad

que me vaciaba ya la mente de ideas,

de deseos de despertar siendo algo mejor.

 

Mediante formas inaparentes de la mente,

soñar me daba libertad, molde al propio.

¿No están hartos ya de tanta norma inflexible?

Inflexibilidad existente incluso en el vacío.

 

Fruto de la desconfianza entre humanos,

entre personas que, sin querer, son como yo.

Desconfianza creada por el poder. No, eso no.

Sí creada por el abuso de ese poder; el tomar líder por jefe, por autoridad.

 

Liderazgo inevitable de portavoces,

guías organizadores de nuestras tareas.

Sin embargo el abuso desequilibrado

crea sectores de desigualdad sin igual.

 

Así soñar nos ayuda a visualizar,

a aprender a desalejarnos de la realidad,

un mundo ideal que forma nuestro cociente,

que asemeja nuestro ser, nuestra creencia.

 

[Sueña, ya que sólo así crecerá tu imaginación y tu poder para cambiar las cosas].

Anuncios

Clau de sol.

escenario-vacio

Dominar estils de línia imperfecta

que perfecciona el so de sortida,

que evoluciona fins el to d’arribada.

 

Regalar instants de simple passió

amb el retocat vent d’expiració,

amb la sutilitat de l’evocador mestre.

 

Mirar amb poc temor l’arrogant públic,

i amb fermesa contrasta l’ajudant,

que estabilitza seguretats d’experiència.

 

Facilita tot poder possible d’equivocació

per donar lloc a la breu l’improvització

del professional experimentat atemorit.

 

Sol·licita ajudes companyes en grup

i invoca sentiments de fàcil deplor,

com transcorre pels seus interiors.

 

Laberint de forces contraposades,

que estampen alegries als més amants,

que provoquen emocions al més desapassionat.

 

Sil·lenci i dubte, nervis i subtilesa,

confiança pròpia i solitud de silenci,

que difícil que es presenta avui.

 

Donar per acabat quan s’apleguen,

quan recoeixen ajudants i professionals,

donant la benvinguda a la falsa aprovació.

 

[Captivitat a la música].

Tensiones de violencia.

gritos_violentos

Inclinaciones de las minorías

que abatidas intentan manifestarse,

que pretenden crearse desaparecidas.

 

Socializaciones de poder desconocido,

junto a imágenes de pobres independientes,

sin ni siquiera dar opción al pensar.

 

Querer encontrar el lugar y no depender,

tratar de mirar y no verlo ni presentarse,

¿en qué mundo me metieron?

 

Ya son las gentes que rodean la ilusión,

que rebuscan pasión de libertad de expresión,

y alzan en su liderazgo decenas de vacíos.

 

Fidelizame al triste olvido del rencor

para expresar sin clamor el perdón del dolor,

para lidiar con el deseo del cambio.

 

Pero considerando el liderar mi expresión,

no doy a cambio ninguna manifestación

que no lleve protección de sensación.

 

[El pensar, y las vertientes de mi esclavitud].

 

Presents.

light_in_dark

Ja es veient a partir d’ara no?

Recordis passats o imaginis futurs,

on es troben ara aquests moments?

 

Camins amunt i pensaments llunyans,

joves enrere i grans davant,

improvitzacions d’ànimes de ningú.

 

Viu el present i reviu-ne els moments,

pensa amb no negatiu i captiva positius,

més ens val la pena, no trobau?

 

Jurem no ser invisibles miserables,

juguem a ser petits grans diferents,

diferents realitats que presenta la societat.

 

Desviem-nos a camins secundaris,

per trobar-nos a mons desparalitzats,

per retrobar-nos en els més grans camins.

 

Només perquè diguem certes coses

no significa que siguin importants,

només és que les escolta qui vol.

 

[Aprenem a desactuar].

Caos.

_20160814_170109

L’assentament del reposador ja no surt sobre l’asfalt recent acabat, però ni les gents romanen còmodes ni l’asfalt es conserva avui en dia.

No, ja tampoc sortim al carrer a jugar a la pilota ni es veuen cordes revoltar el vent a tota hora, sortim al carrer i ja ni en sabem els motius.

Vaja canvi m’ha revoltat el cap al veure com els mòbils automòbils han sustituït els pocs esbossos de naturalesa que compte enrere encara s’hi observaven.

N’és el llac allà tranquil que atrau personalitats humanitzades d’un vell i prosper futur, però ja no. L’aigua s’ens ha estancat i les pròsperes deshumanitzacions han mort.

Quina sensació em dóna la pluja sobre les fulles a plena migdiada de tardor, i fent pressió sobre les nostres diminutes fases alfa i beta recau gens plàcidament.

Recorda sols que després de cada caòtica tormenta no té perquè aparèixer la calma ni hi ha raons per creure que després d’una porta tancada apareixerà una finestra entreoberta.

[Rendició al caos, amics].

Pacte de fidelitat.

_20160807_010047

L’impetuós aprenentatge cavalga sol,

complint dessoletats que porten afabilitat,

lluitant a contracorrent de la humanitat.

 

Llarga esperada vida de dòcil plaença

captivada per passatges d’honestedat,

camins de simple bondat.

 

Entretinguts records de mutu acord,

fluctuant allà envà sense rencor

que precipiten a passats de demà.

 

Ingènua gent de carrer barata

que llança la companyia a la deshonra,

i en fa practicar la malvolença.

 

Amic. No em complau res més sense tu,

que no divisa final si no és units,

unió que em regala horitzons de regal.

 

L’il·lusió del passatemps conjunta,

referma llaços de simples lleis,

de llargues memòries del passat.

 

Tanta n’és la fidelitat que m’emportes,

que em convalides la vida,

vida que em porta més de cap enllà.

 

Arribat el moment de marxar lluny-prop,

et diré que no en recordaré més que

la teva sempre gran rialla d’amistat.

 

Tanmateix però, pensaràs tal com sempre,

i fent veure que n’ets l’idiota d’entre tots,

continuaràs el teu pacte de fidelitat.

 

[I la teva gran lleialtat].

Escac i mat.

jaque

No, no goseu a pensar que serà com sempre,

que no existiran només de color blanc i negre

i que no tendran les setze peces originals.

 

Ni els guàrdies treballaran tant ni tant poc,

ni els protegits sofriran igualment;

com la vida mateixa.

 

Esgraons estratègicament col·locats

romanen indiferents esperant el torn,

l’espera de tancar-los a la capsa.

 

Tots reunits amb escassa compassió,

sense prejudicis ni desnivells;

solament creant oci, i no propi!

 

Perquè sigui com sigui el joc,

sempre hi haurà possibilitat d’ambdós,

i sempre sense crear conflicte aparent.

 

Així es crea el món i es destrueix:

convertint oci en patiment,

i transformant ideals amb creences.

 

[Hi jugam?].

Desèxit.

Vos diré la veritat, però com que és insoportable, la diré irònicament. O el que és irònic és la mateixa veritat, perquè és impossible dir-la, si no és amb totes les contradiccions, grandeses i ridiculeses dels seus personatges.

Amb quina indiferència un calendari marca el pas dels dies sense tenir en compte si els dies s’assemblen molt entre ells o no, no? Que parescuts, que diferents en canvi.

Avui ja duc una hora arronsat d’espatlles pensant-hi, però és que sols en record el què va quedant, si bé no n’és el reflexe de la dimensió, si mal ja no ho record.

Voldria que un dia funcionàs, que es revelassin tants preuats somnis en una realitat no tan llunyana; que no ens entretinguessin les pors per afirmar-ho.

Record sense pena els espais lliures i sobrada tan gran il·lusió, i es perd la preocupació ni menys que excessiva de proclamar-nos i servir-nos amb gens de rencor.

Sabeu? Tots veritablement n’hem descobert la veritat de qualque manera, si més no, n’hi ha que transtoquen filtres per visualitzar-ho, per ocultar l’èxit de l’acatament.

[No rendim tal transgressió amb simplicitat].

Instants.

boy-playing-ball-shadow

Look right now to his surroundings

and just figure it out,

why is everybody so obsessed?

 

Things and thinks getting away,

thoughts and minds being despised,

would you let them do it?

 

What kind of madness comes

by a little smart nine-year-old boy

knowing each stranger passing by?

 

Reach him being young,

he tries to talk but no one listens to him,

but he’s being blessed by himself.

 

Now I’m walking in his footsteps

not even forgetting his past,

what he’s done to become him.

 

Although remember said so,

and whatever was going to be fixed,

that was just his done.

 

[And he’s became just me].

El código.

_20160709_191207

Siento ya no sentir temor

ni temer al sentir que temo,

pero conservo el espíritu para decir

que la preocupación lo ha querido así.

 

Permanezco sin hábito de lección,

con terror a la desprovisión,

que geneizado con el miedo

forma la singularidad de mi ser.

 

Registro relojes de arena

que arenean sus alrededores,

a los que a incautos suprimidos

llamaban dementes sin presente.

 

Capturo las notas de sus líneas,

y resoplan rotas en el caos del olvido,

recordando sus singulares creaciones

que una vez resonaban afablemente.

 

Pienso que pensar debería, al ser,

lo menos pensado del pensamiento,

y que desencadenar las reglas

se conformara como una simple norma.

 

Formo el recuerdo de momentos

y recuerdo la formación de momentos,

tiempo de espera inaudito

que demora la espera del tiempo.

 

Siento ya nada si no me siento,

y me recojo con simple elección,

conservo mi ser y estar con moderación

mientras perfeccionándose resiste.

 

[Ya creé el mío, ¿y tu?].